Des de finals del segle XIII, les innovacions rítmiques introduïdes per Pierre de la Croix van obrir camí cap a noves audàcies. Els testimonis de músics que reconeixen el nou estil de principis de segle apareixen cap a 1320, en la forma de dos tractats: Ars Nove Musice de Johannes de Muris i Ars Nova de Philippe de Vitry.

El tractat de Johannes de Muris és probablement el més antic dels dos, però va ser l'obra de Vitry la que va donar nom a la música del segle XIV. En aquesta obra va completar i va codificar tot l'arsenal de signes musicals utilitzats en el seu temps i així s'aconseguia elaborar un codi coherent, amb signes pels compassos que determinaven el moviment o la unitat sobre la qual basar el moviment, la qual cosa va suposar un avenç extraordinària.

 

Els signes es van multiplicar amb indicacions precises de pauses i noves figures de valor cada cop més breu. La mínima, divisió de la semibreu se subdivideix així mateix en dues o tres semimínimes. Aquesta proliferació de valors va permetre la dislocació de les maneres rítmiques i una recerca de ritmes contraposats entre les diverses veus, a partir de l'ús sistemàtic de la síncope. Gràcies a la precisió d'aquesta notació es va generalitzar el hoquetus, que ja existia a l'ars antiqua.

L'escriptura musical va sofrir modificacions. Se seguia component a dues o tres veus, però la presència de la quarta veu era cada vegada més freqüent. Aquesta veu era inferior al cantus firmus i tenia valors de la mateixa durada respecte a la veu principal. A França se la va denominar contre-teneur (contratenor), quedant així constituït el quartet vocal, que va ser la forma polifònica ideal fins a principis del segle XVII.